El método Feldenkrais

El Dr. Moshé Feldenkrais (1904-1984), ingenier elèctric i mecànic, doctorat en física per la Sorbona de París i alhora cinturó negre de Judo, fundador del Club de Judo francès (el primer d’Europa), va abandonar la seva plaça d’investigador en el laboratori de Frédéric Joliot-Curie i una prometedora carrera com a científic, per acabar tocant els culs d’altres persones, segons explicava, lamentant-se’n, la seva mare.

En realitat, el Dr. Feldenkrais, a arrel d’una antiga i aparentment incurable lesió de genoll, va començar una minuciosa investigació amb ell mateix per tal d’evitar la cirurgia, alhora que es posava al dia en anatomia, teories de l’aprenentatge i la psicologia, les novellíssimes neurociències i els seus descobriments de la plasticitat del cervell humà, i en un llarguíssim i contínuu etcètera de disciplines, tècniques i estudis.

Així va ser com inventà una forma de treballar observant el seu propi moviment i manera d’actuar, base per al que després es convertiria en el seu mètode per al desenvolupament integral de l’individuu a partir de la pròpia experiència, guiant el moviment i l’aprenentatge dels seus alumnes amb les mans a través de petites pressions, traccions i d’altres tocs precisos i suaus, des del més absolut respecte i una plena confiança en les seves capacitats, duent-los a descobrir els propis patrons de moviment i a ampliar el seu ventall de possibilitats motores per a incrementar la llibertat d’elecció en actuar. Aquesta modalitat individual de treball l’anomenà Integració Funcional.

Més tard, per tal d’atendre a un major i creixent nombre d’alumnes, desenvolupà la modalitat grupal del mètode (en anglès coneguda com Awareness Trough Movement i que podem traduir com a Presa de Consciència a Través del Moviment) substituint el contacte per les paraules, proposant verbalment una inacabable varietat de moviments (des dels més senzills als més sofisticats) i convidant a obrir l’atenció a través d’observacions i preguntes. Mai no realitzava els moviments per a ser copiat sinó que convidava a l’autoexploració de forma creativa per a que cadascú trobés les seves propies solucions.

Malgrat que tot va començar per aquella lesió al genoll, el Mètode Feldenkrais no acaba d’encaixar amb la definició de “teràpia” perquè més enllà de la cura, que pot o no sobrevenir segons els cassos, es proposa el desenvolupament del potencial de l’individuu per mitjà de l’aprenentatge, és a dir, la seva capacitat innata per a crear connexions neurològiques més sòlides i fer-se competent en el seu propi maneig millorant no només en el camp de la salut sinó també en l’esport, la comunicació, l’afectivitat, l’art, qualsevol professió o activitat quotidiana, això és, en tota acció que hom desitgi realitzar.

¿Per què a través del moviment? ¿Quin aventatge ens ofereix aquest?

Moshé Feldenkrais estava convençut que la funció motora, i potser fins els mateixos músculs, són indispensables per a la realització d’altres funcions humanes més elevades, i no només perquè no és possible cantar, pintar o fer l’amor sense activitat muscular, sinó perquè tampoc es pot deslligar d’aquesta el pensar, recordar o sentir. I de fet les noves ciències que estudien el cervell humà apunten en la mateixa direcció.

En el seu llibre “Body and Mind” (1980) aclara les anteriors preguntes: “L’expressió muscular és més simple perquè és concreta i fàcil de localitzar. A més a més, és incomparablement més fàcil fer que una persona s’adoni d’allò que passa al seu cos, i per tant enfocar el treball corporalment produeix resultats de manera més ràpida i directa”.

Resumeix el filòsof i fundador del camp d’estudi de l’educació somàtica, Thomas Hanna: “allò que Feldenkrais ha demostrat és que el moviment pot emprar-se per a transformar la consciència i la consciència pot emprar-se per a transformar el moviment”.

A pesar del que hem dit fins aquí, el seu mètode tampoc encaixa del tot dins la categoria de “treball corporal” perquè més que treballar sobre el cos, treballa sobre el moviment, que és un fenòmen que no implica només el cos, encara que és en ell on es fa més perceptible. Més precisament i profunda en realitat el mètode, a través del moviment, s’enfoca al Sistema Nerviós.

Superant doncs la dicotomia ment-cos, conceptes d’un llenguatge d’herència medieval, Feldenkrais entén que “la persona està feta de tres entitats: el Sistema Nerviós, que n’és el núcli; l’esquelet, les vísceres i els músculs; i el seu ambient, que és l’espai, la gravitació i la societat. Aquests tres aspectes, cadascún amb el seu suport material i la seva activitat, junts donen una imatge funcional de l’éssser humà” (“Body and Mind”, 1980).

O en paraules del reconegut neurocientífic Antonio Damasio “Si el cos i el cervell interactuen mútuament de forma intensa, l’organisme que formen interactua de forma no menys intensa amb el seu entorn. Les seves relacions estan mediades pel moviment de l’organisme i pels seus mecanismes sensorials.” (“El error de Descartes”, 1994).

La imatge del propi cos i fins la seva forma, diguem-ne “real”, física, no emergeixen dins un buit sinó que estan en contínua interacció amb el medi i és el diàleg amb aquest medi el que en fa madurar les funcions i potencialitats. L’organisme té l’habilitat, mitjançant la seva consciència, de regular el seu propi comportament en funció de la retroalimentación (feed-back) que produeixen els seus sentits en actuar. “La percepció del cervell és autoorganitzadora”, com va dir de forma molt més escueta i clara el biòleg Humberto Maturana. No són els músculs tot sols els que ens mouen: el nostre moviment s’organitza en el cervell en relació a la Força de la Gravetat del nostre ambient.

Llavors doncs, més enllà encara de la teràpia i la pedagogia, el Mètode Feldenkrais pot entendre’s com un art: l’art del diàleg amb la Força de la Gravetat.

Aquest art empra el llenguatge del sentit kinestèssic (o propriocepció, com el va anomenar el neurofisiòleg Sir Ch. S. Sherrington el 1890), un sisè sentit que tots tenim, encara que de tan evident ens passa per alt. Un fluxe sensorial ininterromput, anclatge orgànic fonamental de la identitat: em sento, llavors existeixo.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *